Ci sono luoghi e colori che si alimentano sulle rotte dell’emigrazione. Sono i panorami del paese e i ricordi dell’infanzia. Ma alle nuove lingue straniere resiste soprattutto il dialetto. Quello autentico, perché originale e non inquinato dalla lingua italiana. Marcello Benedetti è un insegnante trentino emigrato più di quarant’anni fa in Germania. Per “iltrentinonuovo.it” rievoca, nel dialetto della val di Cembra, l’uso della fontana del suo paese.
Quànche se vive da tánt témp lontani dal so paés, se ghe vive spés vezini con i ricordi de quànche l’avéven lagá. El mé, l’è en paesot che adésso no’l gá gnánca zento ànime; stiáni le éra tànte de pú e con tanti pòpi. El zèntro dela vita l’era la vècia fontana e la piazòta che gh’è davanti, pú pìciola de en càmp de tenis, pavimentada en tochét coi bolognini par podér bàter el formentòn (grano saraceno) con el fiavèl. Giugàrghe sòra con en balòn l’éra ris-ciòs, parché se ghe déves ‘na peàda màsa fòrta el sgolàva giò par quei pràdi sota la fontàna e cognìves far ‘na sfatigàda da máti a nar a cercàrlo e a tòrlo. E pó gh’éra sèmpro varghedùn che se lamentáva dei nòsi brègheli e el minaciáva de taiàr la bàla co la podìna.
Me dìgo, senza tante esageraziòn, che el panoráma che se vede dala fontána del me paés l’è uno dei pu bei e grandi del nòs belìsimo Trentino!
Lassáme fàr na pìciola descriziòn, a òci seràdi, parché no sòn miga sul pòsto!
Davànti ala fontàna se davèrge na vàl lònga e fònda: el par de èser su l’orlo d’en burón!
Se scoménzia a vardár en giò e se vede i pradi, i càmpi i castegnàri e pó en bòsc con vegetaziòn selvàdega, pégio de na giungla, e finalmènte en fònt del tùt, l’Avis, el rìo che prima de noi Cembrani el salùda i Fasáni e i Fiamàzi! L’Avís el tàia la vàl en doi bànde; ghe ciamàn la bànda de destra e la bànda de sinistra. Con l’òcio vàs prima su quéla destra e védes prima i cròzi e sora questi ‘na pìla de teràzze de vignái, che i rìva sin su al paés de Fàver (me vèn en mént che sin al 1972, par nàr a Fáver con la màchina se cognìva fàr na zinquantìna de chilòmetri, nàr a Stramentiz e föra o a Lavis e su…).
Gíres l’òcio e vás sula bànda sinistra. En àlt védes la gésia dela Trinità che la dòmina tùta la vàl e, sóta, la fraziòn de Salèt e, gió sòta ancòra, el Castel de Spiáz. Sèmpro sula bànda sinistra védes prima Sevegnàn e pó Lona e, en fònt ala vàl, Albiàn con sòra le so càve de porfido. El panoràma, encornisá dal vért scúr dele nòse montàgne, el finíse en fònt del tút e lontàn con la cima del Bondòn!
Me dàgo na scorlàda con la tésta e torno ala nòssa fontàna! E a quéla de sti áni, naturalmente! La vedo circondàda demò da fémene, quéle pu vècie con ciantòni longhi e scuri, quele pù giòvene con i ciànti coloràdi sìn sòta i ghinòci. Gh’è anca na pòpa con en scagnèl sòta i pèi. Tùte cùrve a ensaonàr, smacár e resentàr le stràce. La fontàna la servíva naturalménte ànca (!) par lavàr le stràce, ma la éra soratùt el pòsto, disénte el sòl, n’dó che tute le fémene del paés le se podeva gatàr e contàrsela lònga. La fontàna l’éra quel che en dì d’encöi l’è el giornàl, la radio, la television, l’internét, ma pú de tút el “gosip”. Ensòma, se pöderìa dìr che la fontàna la gavéva ‘na importànte funziòn soziàl!
Quasi, quasi i nòssi governanti i avrìa fàt ‘na bòna aziòn a proibìr le lavadòre elètriche en t’ei nòssi paési n’do che gh’èra le fontàne.
Adeso le gh’è ancora le fontàne, ma, come quela del me paés, le fa vegnìr destráni. Le serve demò par törghe àqua da endaquár i òrti e i àlbi vöidi i è deventàdi ormai grandi vasi de fiori.
